1. Introducció de l’espai i característiques

Per a la realització d’aquesta primera PAC, he triat el següent espai: Park Güell

Es tracta d’un espai patrimonial. Dins la categoria d’espais patrimonials hi podem trobar museus, edificis emblemàtics, itineraris en l’entorn natural, etc. La principal característica d’aquest tipus d’espais és que són visitats en situacions d’oci i atrauen visitants de diverses cultures. Per tant, el focus de la senyalització és transmetre una experiència centrada en la difusió dels valors culturals i paisatgístics d’aquell lloc.

Quan entro a l’espai, es tracta d’un parc bastant gran i amb moltes coses a veure. Em trobo que hi ha diferents camins per on un es pot desplaçar i em fixo en els senyals en cerca d’orientació. 

Veig que hi ha bastanta gent, fen esport, passejant als gossos i sobretot, turistes (gent de fora de Barcelona) visitant el parc. El Park Güell té un estil únic i peculiar, ja que el seu arquitecte és el conegut arquitecte Antoni Gaudí. Existeixen formes ondulades, semblants als rius de lava, i passejos coberts amb columnes que tenen formes d’arbres o d’estalactites. Moltes de les superfícies estan cobertes amb trencadís, trossos de ceràmica o de vidre a manera de mosaics de colors. Tot això rodejat de flora i fauna que creen un entorn molt especial. 

      

2. Descripció del sistema de senyalística

Durant la meva visita al Park Güell, em vaig fixar i vaig fotografiar els diferents senyals.

Tots els senyals del Park Güell segueixen la mateixa estructura: posicionats en un suport de ferro, i amb un fons marró, blau o gris depenent de la informació que ens proporcioni.

Marró: Direccions dels punts importants a visitar.

Blau: Indicacions sobre què es pot i què no es pot fer en aquella zona.

Gris: Explicacions informatives llargues.

Normalment em trobava senyals a punts concrets on el visitant podria tenir dubtes de cap a on seguir caminant. 

En alguns casos no em va agradar que mot a prop dels senyals hi havia una paperera. Penso que limitava una mica la visualització i lectura correcta dels senyals i que no aporta una sensació agradable a l’hora de parar-te a llegir.

Penso que els senyals de color marró són molt necessaris a un lloc com el Park Güell on una persona que no ha estat mai podria perdre’s. Estan formats per fletxes que indiquen la direcció a seguir, el nom dels llocs a veure i un petit logotip que indica si es tracta d’un monument, dels lavabos, d’oficines o d’espais d’esbarjo. 

Els senyals de color blau que ens indiquen què podem fer i què no, són bàsicament petits dibuixos que indiquen per exemple: trepitjar la gespa, deixar el gos solt, arrancar flors, jugar a pilota, anar amb bicicleta, etc. Si es pot fer veus el dibuix tal qual, i si no es pot fer veus el dibuix amb una línia a sobre de color vermell indicant la prohibició.

Finalment, en el cas dels senyals de color gris, ens trobem simplement amb text que ens aporta cultura sobre els llocs que anem veient. Penso que és adequat per turistes que volen estar informats i sempre està escrit en català, castellà i anglès perquè tothom pugui entendre-ho.

3. Descripció personal sobre el sistema analitzat

Durant la visita al Park Güell em vaig fixar en les persones que visitaven l’espai. Moltes no miraven el sistema de senyalística perquè ja es coneixien l’espai i no ho necessitaven, però sobretot els turistes o gent que no hi havia estat mai sí que caminaven buscant senyals i es paraven a llegir i decidir cap a on seguir la seva visita.

Penso que el sistema de senyalística del Park Güell s’integra bé en l’espai, però potser el trobo una mica antiquat i el faria encara més integrat: per exemple en comptes d’utilitzar bases de ferro, crearia alguna base amb mosaics seguint una mica l’arquitectura de Gaudí, o si no amb alguna base més natural, ja que ens trobem a un parc com algun tipus de fusta. També separaria els senyals de les escombraries, penso que no haurien d’estar tan juntes.

La meva conclusió final és que el sistema de senyalística del Park Güell transmet bé als seus visitants la informació i comunica tot el que ha de comunicar. Els visitants de l’espai no tindrien per què necessitar consultar a algun treballador del parc o algun mapa; només amb els senyals poden tenir i gaudir d’una gran experiència.